Lo importante es el viaje, no el destino.

La setmana passada vam realitzar la segona conferencia de Reptes i Interrogants de l’Educació Social, i personalment la que més em va agradar. Cooperació. Força. Unió. Són algunes de les paraules que utilitzaria per definir el que van aconseguir aquest grup de nois i noies del Kasal de joves de Roquetes. Un procés participatiu que amb molta constància i perseverança van aconseguir allò que des de fa tant temps estaven demanant: una pista de patinatge per skaters i patinadors d’altres modalitats, el skatepark.

La xerrada va partir del vídeo introductori del Documental que van realitzar en aquest procés, on apareixen diferents opinions i punts de vista, no només d’aquests joves. Van començar a muntar festes per recaptar diners per la causa: renovar l’equipament. Va ser un procés assembleari mitjançant pel qual es van donar veu. Actualment segueixen lluitant per que la causa no quedi només en aquesta nova construcció, sinó que necessita un manteniment continu i també necessiten canvis en la llei, tot i que sigui un procés lent.

Després de que poguéssim entendre de que tractava el seu procés participatiu va començar el moment de la taula rodona. Van accedir a la xerrada cinc involucrats (més el nostre docent Antonio Alcántara que també va participar). Ells/elles eren: Zuber i Ramiro: dos nois involucrats com a patinadors, Ingrid i Carlos: equip educatiu del kasal, i Oscar: participant de l’equip d’arquitectes de remodelació. Un dels motius pels quals em semblés la xerrada més interessant va ser per tres motius:

El primer va ser perquè mai em deixa de sorprendre la capacitat de lluita que tenen aquests barris “marginals”, el poder assembleari per canviar les coses que no els hi agraden, i que segurament si no fos per aquesta pressió social no canviarien. També volien trencar els tòpics. Aquella zona semblava que els joves només anessin a fer activitats delictives o tema de drogues, o això es el que moltes persones del voltant podien pensar. També volien mostrar que això no és el mes important del skatepark, sinó la pràctica d’un esport molt poc reconegut que fa que molts joves s’esforcin per aconseguir arribar més lluny. “En aquests espais poden passar coses màgiques”, com apuntava Antonio, i per aquest motiu és molt important el repte d’ajuntar diferents visions per treballar amb les diferents realitats.

Una cosa de la qual molt poca gent parla però considero importantíssima en aquest àmbit és el treball que fan amb aquests/es joves. No és un centre on s’asseuen i escolten que haurien de fer, com haurien de fer-ho i lliçons de vida. A través del skate (igual que es podria treballar amb qualsevol hobbie) els professionals poden treballar moltes de les emocions que podrien tenir els joves, i que moltes vegades són comunes, ja sigui degut a el tipus de vida que han portat per viure en aquest barri. Emocions i sentiments com la frustració, la falta de motivació, les carències en habilitats socials, etc, es poden treballar a traves del “joc”. Aquesta tasca realitzada pels educadors que van accedir a venir la trobo interessantíssima, i crec que un dels reptes de l’educació social, també és que nosaltres com a educadors anem a buscar a aquestes persones en els seus contextos, i no sempre arrossegar-los als nostres.

Per últim i no per això menys important, a la conferencia van venir diferents persones involucrades en el projecte. Primer els principals involucrats: els usuaris habituals de les pistes de skate, en segon lloc els dos educadors que van estar donant suport, i també l’arquitecte de la reforma landscape en tercer lloc. Poder veure les diferents visions de cadascun dels personatges involucrats va ser molt interessant. És va poder veure la cohesió i coordinació necessària perquè aquest projecte sortís endavant. També em va agradar la reflexió de l’arquitecte que volia reivindicar que ells no son mags, que a vegades sembla que els hi facin una carta als reis, però també van necessitar l’ajuda dels patinadors perquè els mostressin que era el que volien. També va dir una frase que em va agradar: “Les coses no parlen però si els hi fem les preguntes adients, contesten”.

Resumint, amb el que em quedo d’aquesta conferència tant interessant, és la importància del dia a dia. Les coses que poden ocórrer durant el procés. Perquè l’important no és el destí, sinó les coses que aprens al camí.

Aqui deixo el trailer del documental ja que encara no esta pujat a les xarxes, pero amb aixo és suficient per que tingueu ganes de veure’l senser.

http://www.scob.es/cas/arquitectura-y-paisatge/landskating/trailer-documental-landskating.html

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s