“Una de cal y otra de arena”

Ara ja tenim suficient informació teòrica dels diferents Interrogants i Reptes de futur de la Educació Social. Ara cal veure-ho més de prop. I ho vam fer iniciant un conjunt de jornades de conferències de la mà de diferents professionals de l’àmbit social, persones que tenen aquestes realitats molt pròximes cada dia.

El passat 24 d’Octubre vam començar amb aquestes jornades amb la conferencia del Rubén Sánchez, que ens venia a parlar dels Micromasclismes.

Psicòleg, agent d’igualtat i formador en matèria masclista. També realitzador d’activitats de lleure i monitor a la mina. Educador de carrer al Carmel, actuació en centres d’intervenció juvenil, i una llarga llista de feines que han fet que el Rubén sigui un expert del que parla.

És necessari començar definint que són els Micromasclismes. Podríem definir-ho com una practica de violència masclista en la vida quotidiana que pot arribar a ser tan subtil que pot arribar a passar desapercebuda, però que continua reflectint les aptituds masclistes i la desigualtat de les dones respecte als homes. El seu objectiu es mantenir els privilegis masculins i resistir a l’augment de poder de la dona (feminisme) per continuar amb els rols tradicionals. Aquests podrien ser: Rols marcats, manca d’intimitat, desautorització, menyspreïs, manipulació emocional, excés de control, paternalisme, mentires, etc.

A mi m’agradaria explicar-ho amb dos exemples de Micromasclismes, però no per part de la meva parella, sinó per part de la societat. Quan a l’estiu anem a prendre alguna cosa ben fresqueta, a ell li agraden les clares i a mi una bona cervesa, però quan les serveixen ho fan al revés, ja que una dona no pot beure una cervesa i un home, pel contrari, és una “nenaza” si beu clares. Però això no acaba aquí, a l’hora de pagar, el compte sempre se’l posen a ell davant, perquè les dones tampoc paguen. Aquest són només dos exemples que em passen sovint, i possiblement el cambrer/ra ho va fer sense pensar gaire, i no el culpabilitzo, però aquest és el problema, que ho tenim tant impregnat en la nostre pell des de que naixem que ja això és lo “normal”.

En Rubén va parlar de dos mecanismes, que tot i que ja havia anar a xerrades i conferencies de Micromasclismes mai havia entrat en aquests dos conceptes: Objectivització: les dones són coses i estan en absència de drets, o Projectivització: on tots els defectes que tinc, els presento en l’altre persona per treure’m la responsabilitat i culpabilitzar a l’altre.

Una persona propera a mi va patir violència de gènere, aquesta xerrada era sobre Micromasclismes i ella va ser víctima de violència amb totes les lletres, però va haver una frase que em va dir que em va recordar a una part de les paraules del Rubén. Ella em va dir que la seva parella li donava “Una de cal y otra de arena” referint-se a que no rebia sempre cops i faltes de respecte, sinó que també parts “positives”, per exemple, després de donar-li una bufetada i marxar de casa, tornava amb un ram de roses i “extremadament penedit”. Rubén és va referir a això amb paraules com: hipercontrol, promeses, victimisme, etc.  També em va dir una frase que vull compartir perquè penso que serà la realitat de moltes dones: “la violència de gènere va en augment, quan inicies la relació no exerceix aquest comportament perquè sap que encara no et te completament submissa. Amb el pas del temps, i quan sap que l’estimes amb la teva pròpia vida, així ho fa, posant per davant la teva vida al seu amor.”

Tot i que és molt dificultós posar-li fi, hi ha estratègies de resistència. Rubén parlava de iniciar coneixent els Micromasclismes i identificant-los, reforçar l’autodefensa emocional, construir fortes relacions d’amistat externes a la parella (ja que a vegades si són amics en comú pots sentir por), observar les excuses i les justificacions, construir nous paradigmes d’amor, etc. Tot això es pot reforçar amb el numero d’atenció a la dona, xarxes de suport de dones o moltes altres entitats i associacions disposades a actuar.

Moltes vegades ens centrem en la víctima i deixem de banda als “agressors”. Sovint ho tenim estigmatitzat, amb uns items físics i de caràcters que quan l’agressor és un home de baix pes, poca estatura o que sembla molt educat pot xocar-nos i no entendre com ho ha fet ell, moltes persones ho pensarien. Però la realitat és que no hi ha cap punt que els uneixi a tots, excepte el ser agressors psíquicament o físicament. Tampoc esta relacionat amb la classe social. Precisament fa dos anys al grau superior d’Integració Social, ens van plantejar preguntar al nostre voltant respecte a on s’exercia la violència de gènere i ho vaig dur a terme. Excepte les persones que estan relacionades amb el tema del feminisme i persones del món social, la majoria de la gent donava per fet que aquest tipus de violència sempre s’exercia en barris marginals, classes socials baixes o altres cultures masclistes (com si la cristiana no ho fos).

Per finalitzar m’agradaria donar importància en els números que van aparèixer en la conferència. Són 1220 assassinats en els últims 41 anys d’afectats per terrorisme, són números escandalosos i que poden impressionar. Però més m’impressionen els números de la violència de gènere. Han sigut 1296 dones assassinades en 17 anys, en els últims 10 anys s’han realitzat 600.000 denuncies, a Barcelona són 40 denuncies cada dia. Juntes. Junts. Aquesta lluita no es només de les dones. Hem de lluitar per visibilitzar tants Micromasclismes que hi ha en cada racó del nostre dia a dia. Hem de lluitar per tantes dones que s’han cansat de lluitar o que no saben com ho poden fer, ensenyem que es pot sortir de tot això. Que a les noticies no només apareguin les dones assassinades que fa que les que volien denunciar donin una passa enrere. Lluitem, no deixem de fer-ho, perquè invisibilitzant aquests aspectes mai trencarem les nostres cadenes, mai sortirem de la gàbia, i hem de seguir una lluita que fa tants anys que esta oberta, la lluita contra els prejudicis. Perquè el feminisme encara no ha assassinat a ningú. El masclisme ho fa cada dia.

Des d’aquí m’agradaria enviar totes les meves forces a les nenes, joves i dones que lluiten cada dia. La nostre lluita no acaba aquí.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s